Crònica novaiorquesa 1: The power of the Gospel

Era diumenge, el nostre primer dia a Nova York, i, ofegats per la calor i el jet lag, vam agafar el metro per anar a Harlem. No és maco, és decadent, brut i deixat, però a creia que a Harlem s’hi havia d’anar. L’objectiu principal era anar a una missa de gospel. De sempre que m’agrada la música negra i que tenia ganes de veure’n una.

Després de passar per l’Apollo Theater, on va gravar els seus millors concerts James Brown fa 40 anys, vam començar a pujar Frederick Douglas Boulevard. Buscàvem una església —la única— que recomanaven a la guia. Només caminant pel carrer se’n veuen moltes, però enlloc trobàvem una missa perquè la majoria ja s’havien acabat. Però, com deia, pujant per Frederick Douglas Boulevard, vam sentir una bateria rebentant-ho tot i la veu d’uns negres cantant. Els gemecs sortien d’un local que estava a peu de carrer. L’accés era una simple porta, com si fos d’una casa. A l’entrada, una senyora tota vestida de blanc com una majordoma surenya, ens va oferir uns fulletons de propaganda i ens va preguntar si hi voliem entrar. “How much is it?”, vaig preguntar, convençut que allò era un enganya-turistes. “It’s free”, va respondre amb naturalitat i simpatia. Hi vam entrar.

Era una habitació de 60 metres quadrats, acabada d’inaugurar. La música s’havia calmat, pràcticament no sonava. Els predicadors de Gospel (literalment, Evangeli) van accelerant i frenant el ritme de les seves paraules constantment. En aquell moment, el reverend portava el fre posat. Parlava de l’Evangeli, clar, i de com Noé va crear l’arca i tot això. Ho explicava suaument, com si estés parlant a la seva nòvia. Les frases eren simples i les repetia una vegada i una altra. Cada cop més ràpid i més fort. Si abans parlava a la seva nòvia, ara estava cridant al butanero. A cada frase, algú del públic cridava “Aleluia!”, o aplaudia, o exclamava “You’re right!”, o aixecava les mans en direcció al reverend, que anava repetint les frases, cada cop més excitat. La interacció era total. I aleshores arribava el moment del climax: “Brothers, say Aleluia!”. “ALELUIA!!”. “Say Aleluia, brothers!!”. “ALELUIA!!!”. La bateria (una nena) i l’organista (un noi) tocaven com bojos, sense pietat, mentre el públic ballava. Una vella del nostre costat, mig posseïda, per poc no es trenca un genoll mentre pujava i baixava el passadís central com si estés en trànsit. Ho havia vist a les pel·lis moltes vegades, però allò superava la meva previsió.

A tot això, per si no ho recordàveu. nosaltres estàvem allà emmig, sense saber quina cara posar i dubtant de si caldria deixar anar un “Aleluia” per a que veiéssin que érem bona gent. L’espai era petit, no erem més de 15 o 20 persones i donàvem molt la nota. El reverend ens anava mirant de reüll.Com a introducció al Gospel, vint minuts van ser suficients. Vam decidir marxar, ignorant si això faria que s’emprenyéssin. Però no, al contrari: ens volien captar. Tot eren somriures, agraïments per haver tingut la deferència d’entrar i invitacions per a tornar-hi la setmana següent. Van semblar una mica decebuts quan els vam dir que només seriem vuit dies a la ciutat, però la senyora vestida de majordoma surenya va acomiadar-nos amb un somriure: “May God bless you”.

Crònica novaiorquesa 2: Peter Luger

Hi ha un restaurant, a Brooklyn, que es diu Peter Luger.

Havíem deixat per divendres —penúltim dia— la visita a l’Estàtua de la Llibertat. No ens feia gaire il·lusió, però vam creure que era una de les coses que s’ha de fer quan ets a Nova York. La idea era: primer, Estàtua de la Llibertat; després, dinar a Peter Luger.

La broma de l’estàtua ens va fer perdre cinc hores, entre les cues per comprar bitllet, l’estona d’espera i el trajecte itself. L’Estàtua és una merdeta, poca cosa. Molt simbòlica, però ja està. Ni tan sols hi pots pujar. Vam agafar el ferry que t’hi porta, però una vegada allà ens va semblar tan insulsa que no vam baixar del vaixell. Ens vam esperar a la següent parada, Ellis Island, on hi ha un interessant museu de la immigració. Ellis Island era el lloc on arribaven molts dels immigrants que viatjaven als Estats Units fa un segle. Si heu vist El Padrino II recordardeu l’arribada del petit Vito Corleone a Nova York. Allò és Ellis Island.

El museu de la immigració va compensar la caca d’Estàtua, però el fet és que vam perdre cinc hores i que, en acabar, ja eren les quatre i mitja de la tarda. Per desesperació, més meva que nostra, el dinar al Peter Luger se n’havia anat en orris.

Diuen que al Peter Luger es mengen els millors steaks (bistecs) de Nova York, i un dels millors dels Estats Units. Fa un temps, la revista Time Out va decidir concedir un premi anual a la millor steakhouse de Nova York, una ciutat eminentment carnívora. El primer any, el premi se’l va endur Peter Luger. El segon any, també. Després d’uns quants anys donant-li el guardó al mateix restaurant, Time Out va decidir que deixava d’entregar el premi i que reprendrien la competició quan algú superés Peter Luger.

Poca broma amb Peter Luger, per tant.

Anar-hi un altre dia era impossible: l’endemà marxàvem de Nova York i aquella nit teniem un sopar a un altre lloc.

Desesperats i afamats, vam anar a Brooklyn perquè, tot i que no dinéssim al Peter Luger, voliem visitar Williamsburg, el barri on està el restaurant.

A les 17:30 arribàvem a Williamsburg. Era tard, quedaven poc més de quatre hores pel sopar que teniem aquella nit. Però només sortir de la estació vam veure un cartell enorme que posava “Peter Luger: just a few blocks from here”. Una temptació massa forta: què collons, anem a fotre’ns un steak.

Amics, no sabeu com agraeixo aquell moment de lucidesa. Que jo recordi, no exagero, és la millor carn que he menjat mai.

Crònica novaiorquesa 3: Els jueus de Williamsburg (1a part)

Acabàvem de sortir del Peter Luger, l’ànim era diferent i teniem la panxa plena com una cantimplora. Per fer baixar la carn vam anar a donar un volt per Williamsburg, un estrany barri de Brooklyn.

El carrer principal de Williamsburg (Broadway) parteix el barri en dos. A una banda hi viuen els latinos i, a l’altra, els jueus. Una barreja ben rara, sobretot perquè els latinos ho són tant com poden (colors llampants, cotxes amb la música a tota merda i, evidentment, les finestres baixades) i els jueus són fanàtics. No és conya: el barri està poblat de jueus hasidim, una branca ultraortodoxa del judaisme.

Vist des del Broadway, no teniem molt clara quina era la zona llatina i quina la jueva, perquè a tot arreu vèiem latinos i enlloc vèiem jueus. Vam acabar optant pel costat que vèiem més buit. En veure que començaven a aparèixer els primers hasidim i que els cartells deixaven d’estar en anglès per passar a estar en jueu, vam saber que l’haviem encertat.

Als hasidim els detectes fàcilment: van tots de negre, amb el cos tapat amb una bata que tapa les cames fins a l’alçada dels turmells. Porten un barret fosc de pells amb forma d’ensaimada, una frondosíssima barba i les patilles tan llargues que s’hi fan trenes —literalment—. He llegit a alguna banda que van sempre de negre com a mostra de dol perquè el temple —crec que de Salomó— no serà reconstruït fins el retorn del Messies. En resum, per a que ens entenguem: ESTAN COM UNA CABRA. Si sabéssin que el Messies ja ha arribat i que juga al Camp Nou amb el malnom de ‘Pulga’…

Bé, el fet és que aquests jueus ultraortodoxes no només existeixen, sinó que a Nova York hi ha un barri que n’està ple. Ple a petar. Quan ens hi vam endinsar ja era divendres al vespre, vigilia del shabat (dissabte), un dia que els obliga al repòs absolut. No poden fer res. Malgrat que ja estava tot tancat i que el silenci era quasi absolut, pel barri encara es veia gent i, el més impressionant, tots anaven amb el mateix uniforme que he descrit. Teniem la sensació d’haver retrocedit en el temps. Les poques noies que vam veure anaven, senzillament, amb una túnica i una mena de caputxa —tot negre—. I també se’ns va creuar algun nen de dos o tres anys: no anaven de negre, sinó de blanc, i portaven el cap rapat excepte a la part de les patilles, que s’hi havien deixat trenes. Acollonant.

De gent normal, allà, no en vam veure. Només al final de la excursió ens vam creuar amb dos latinos, com si fos un símptoma de la nostra sortida del túnel del temps.

Crònica novaiorquesa 4: Els jueus de Williamsburg (2a part)

Caminant pel barri jueu de Williamsburg, procuràvem ser respectuosos. Ens havien avisat que millor no fer fotos, perquè els jueus hasidim poden enfadar-se. Per si les mosques, preferia no fixar-me gaire en les persones que anaven passant. Si hagués pogut me’ls hauria mirat del dret i del revés, i fins i tot els hauria aixecat el barret per veure com tenen els cabells i encara hauria inspeccionat què porten sota la bata. Però millor no ferir sensibilitats. La intenció era passar desaparcebuts: els estranys, allà, érem nosaltres. Crec que ho vam aconseguir bastant perquè ells ens ignoraven. Passejàvem com absents.

Per això vaig quedar desconcertat quan un d’ells se m’acostà per darrere i em va començar a parlar en un anglès tan dolent que vaig suposar que aquell noi quasi sempre parla en jueu. Tenia més o menys la meva edat i la pell tan blanca que semblava que no li hagués tocat mai el sol. Portava barba rossa i vestia l’uniforme dels hasidim, evidentment.

Inicialment no l’entenia. Automàticament vaig interpretar que ens retreia a la Marta i a mi que anéssim agafats de la mà, o que ens haguéssim fet algun petó. Però no. Després de fer algunes preguntes, el vaig mig entendre.

— Necessito que vinguis a casa meva a arreglar un endoll. La llei jueva no m’ho permet — va dir, amb veu molt baixeta i amb el cap cot.

Un endoll? Llei jueva?

Vaig decidir acompanyar-lo. Casa seva era allà mateix. Vam haver de pujar tres pisos a peu. El noi va fer-ho corrent: tant, que va patinar i per poc no s’enclasta contra les escales. Una vegada a dalt, ens va obrir la porta: es detectava fàcilment que allà hi vivien jueus. Primer, perquè hi havia els típics canelobres decorant la taula del menjador i, segon, perquè allà hi havia tres o quatre hasidim esperant la nostra arribada. A més d’ells, hi havia un nadó.

— Com es diu? — va preguntar la Marta.
— Moisès.

Obvi.

Aquella pobra gent estava passant calor. Especialment el nen petit, inquiet per la calor. Els pares ja no sabien com calmar-lo. Sense perdre temps, el noi que ens havia sortit a buscar em va dirigir a l’habitació del nadó, on hi havia un aparell d’aire condicionat. Agupint-se i assenyalant l’aparell, el noi em va dir: “Has de posar l’aire fred”.

Per fi vaig entendre que el que aquell bon home volia era que girés la rodeta de l’aire condicionat des de “Normal” a “Fred”. Només això. Tot seguit vaig recordar que en shabat (dissabte) els jueus no poden fer cap esforç físic. Però no pensava que això també s’apliqués a la vigilia (era divendres al vespre) i que la norma els impedís, fins i tot, un gest tan simple com canviar la potència de l’aire condicionat.

No entenc que la llei jueva els prohibeixi l’esforç de girar la rodeta de l’aire i que, en canvi, els permeti l’esforç (molt més gran) d’haver de sortir de casa, baixar tres pisos, buscar dos no-jueus, convèncer-los, i tornar a pujar.

El meu simple gest de girar la rodeta va ser molt benvingut per aquella gent, que ens van donar les gràcies diverses vegades. Suposo que llavors ja van poder posar a dormir al nen. Encara el sentiem protestar quan, mentre tancaven la porta de casa, ens van acomiadar:

— Have a good day.